Mamma mia!

Fins fa un anys, qui volia veure els grans musicals de Broadway o del West End, no li quedava més remei que viatjar fins a Nova York o Londres. Afortunadament, ara, ja podem veure algunes d'aquestes grans produccions a la nostra pròpia ciutat i, encara que aquestes tinguin preus força elevats, continuen costant menys que en aquestes ciutats. Són els anomenats musicals franquícia, es a dir, obres de gran èxit procedents d'aquestes ciutats i que es fan en castellà, però que conserven absolutament tots els elements de l'original, ja sigui l'escenografia, la il·luminació, la direcció o el vestuari, per exemple. Així doncs, podem gaudir de grans musicals a casa nostra, com si els estiguéssim veient a Londres o Nova York. Tot un luxe pels musical lovers!

Quan vaig sentir que reposarien Mamma mia! a Barcelona em vaig alegrar i entristir a la vegada. Per un costat, sempre ve de gust tornar a veure aquest contagiós musical i més en aquesta ocasió, ja que es pot gaudir en millors condicions que quan es va representar al BTM. Però, per un altre costat, hem perdut l'oportunitat de veure algun altre musical que no s'ha estrenat encara al nostre país, podent-se fer una llista extensa que només faria que deixar-nos amb les dents llargues. Sigui com sigui, sempre és un plaer veure Mamma mia!, ja que es tracta d'una proposta que ens fa gaudir durant tota la funció i ens fa sortir del teatre carregats de molt bon rotllo. De fet, l'anterior musical de la mateixa productora que vam poder veure a Barcelona, Sister Act, tot i ser molt diferent, tenia una premisa similar i és que tots dos busquen fer sortir a l'espectador del teatre amb un gran somriure a la boca, carregat de bona energia i ple de bon rotllo.

És sorprenent l'èxit que ha assolit aquesta obra a nivell mundial, sent vista per milions de persones i portant gairebé disset anys ininterromputs a la cartellera de Londres. Quin és el seu secret? És difícil de dir, però l'obra va obrir la vereda de musicals basats en cançons de grups famosos del passat, la qual ha arribat fins als nostres dies, juntament amb l'adaptar pel·lícules d'èxit en nous musicals. En aquest cas, es va aconseguir crear una història senzilla, però captivadora, la qual compta amb elements suggerents que fan que l'espectador entri de seguida en el seu joc, el qual parla un llenguatge universal. Així, aquesta es desenvolupa autònomament, quedant les diferents cançons integrades en ella. Per tant, no es tracta d'un simple karaoke o d'un concert homenatge a ABBA, sinò d'un musical amb vida pròpia que utilitza aquestes cançons per explicar la seva història, la qual és totalment de nova creació. A més, podem dir que l'encaix de les cançons dins de la història no resulta gens forçat, gràcies a una dramaturgia cuidada.

La producció compta amb una direcció molt dinàmica que juga amb diversos elements com una escenografia mòbil, una bona direcció d'actors, amb encertades coreografies de ball i d'escena, i unes transicions perfectament resoltes. D'altra banda, destaca un disseny d'il·luminació de gran nivell, com també unes grans interpretacions, entre les que trobem a unes excel·lents Nina i Clara Altarriba. Així doncs, si voleu gaudir d'un musical ben fet i amb una tècnica impecable, sens dubte, aquesta és una bona opció. El somriure a la boca al sortir de la sala està garantit.

No se puede negar que los suecos Björn Ulvaeus y Benny Andersson -el alma de Abba– tienen un olfato comercial equiparable al del Sr. Ikea. Cuando deciden, en 1999, reciclar todos sus viejos éxitos en el musical Mamma mia! estaban dando vida a un monstruo de proporciones inimaginables: representaciones en 40 países, 60 millones de espectadores, 16 años en el West End, una película que recaudó más de 600 millones de dólares, etc. Para hacerlo se rodearon de los mejores, una pandilla de británicos especializados en convertir cualquier argumento y cualquier anécdota en un musical triunfador. La ágil dirección de Phillida Lloyd, un decorado funcional pero efectivo, un vestuario vistoso, una iluminación brillante y unas coreografías de primera garantizan que la franquicia pueda rodar por medio mundo sin sustos. En España llegó hace 11 años, y ahora vuelve para repetir la fórmula.

Es cierto que durante las diferentes temporadas en Madrid, en Barcelona o en gira el reparto ha sufrido muchos cambios, a pesar de que siempre se ha mantenido a Nina en el papel de Donna. La actriz y cantante -la que más veces ha interpretado el papel en todo el mundo- se rodea ahora de Paul Berrondo, Olga Hueso, Eva Diago y Clara Altarriba, que en el papel de la hija se consolida como una de las promesas del teatro musical autóctono. Todos juntos consiguen contagiar al público el buen rollo que desprenden las canciones. Sí, es cierto que el argumento es una tontería y que una segunda parte más íntima no es suficiente para dar peso a la trama… pero que más da si el objetivo principal se consigue con creces. Te gusten más o menos los musicales, ni yo ni nadie puede negar que Mamma mia! da todo lo que se espera de ella… que no es poco.