Los niños oscuros de Morelia

Los niños oscuros de Morelia llega al Tantarantana a manos de la Compañía Nigredo para revisar, criticar y reabrir el pasado histórico común y uno de sus episodios más conocidos: la guerra civil española. A partir de un episodio relativamente desconocido, que no busca encontrar vencedores y vencidos sino mostrar el dolor y las consecuencias de una guerra, el texto versa sobre el viaje que dos (junto a más de cuatrocientos más) niños emprenden en barco desde España hasta México para huir de la guerra.

Considero un acierto la voluntad de la obra de alejarse de planteamientos manidos y maniqueos que enfrentan al bando nacional y al bando republicano para mostrar la crueldad del periodo histórico. Alejándose de eso, el texto y la representación tratan de evidenciar la soledad que conlleva la guerra, todas aquellas generaciones (no solamente aquellas que pelean, también las que huyen) que se ven afectadas de por vida por un suceso de tal magnitud. Pese a un enfoque acertado, el texto presenta una densidad y una dificultad que complican su representación y, por tanto, su comprensión.

Con una escenificación sobria, simple aunque alegórica, el escenario y los actores (Marc Pujol y Rodrigo García Olza) tienen la responsabilidad de que el público comprenda los constantes cambios de tiempo, espacio, personajes… El trabajo es muy complicado, y el esfuerzo por parte de los actores, la dirección y la puesta en escena es notable. Aunque no suficiente. La densidad del texto y su continua ruptura de fronteras entre presente, pasado, futuro, vida, muerte, realidad, representación, teatro, etc. confunde al público más allá de sorprenderlo. Es un planteamiento muy interesante, bien buscado, aunque demasiado complejo para que funcione con una producción tan simple. Además, se usan recursos como canciones, músicas que rompen las escenas y que no acaban de insertarse, bajo mi punto de vista, en el sentido de la narración.

Los niños oscuros de Morelia es, en síntesis, una obra con claros y oscuros. Es una obra con un texto muy potente, con un tratamiento de la Guerra Civil muy original, que huye de lo manido y típico. Con un reparto acertado y con ganas de hacerlo bien, con una escenografía simple pero correcta. Pese a eso, el público, se acaba sintiendo un tanto perdido, a la deriva entre tantas escenas continuadas que rompen todas las fronteras de tiempo, espacio, personajes, realidad, ficción… Sobre el papel es un planteamiento magnífico, que no funciona tan bien en la práctica de la representación, aunque la misma sea interesante.

“Los ninos oscuros de Morella” no és una obra històrica, però si que parteix d’un fet històric; un fet històric que s’ha mantingut ocult per raons polítiques i diplomàtiques. És el de “Los niños de Morelia”

El 27 de maig de 1937, un grup format per 456 nens i nenes, fills de republicans espanyols,  van embarcar en el transatlàntic Mexique rumb a Mèxic. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un refugi digne, lluny dels perills de la guerra, i la promesa de ser retornats en acabada la guerra. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un lloc digne, lluny dels perills de la guerra. Estava previst que estiguessin allà durant uns mesos, però no contaven amb la derrota republicana ni amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, dos episodis que van transformar el seu exili en definitiu. Los «niños de Morelia» mai van tornar a la seva terra natal. Rés del que se’ls hi va prometre es va complir. Tan punt van arribar al seu destí van ser internats en règim semi presoners i separats per sexe en dos antics seminaris. Van ser tractats amb una severa disciplina militar, i van viure en condicions de supervivència extremes. Molts nens van morir i altres van desaparèixer en circumstàncies estranyes.

“Los ninos oscuros de Molrelia” és un text d’Albert Tola dirigit per Elena Fortuny i interpretat per Rodrigo García Olza i Lluís Marquès. 

Albert Tola construeix una obra de ficció teatral a partir d’alguns fragments reals, com la llista dels nens morts i algunes fotografies, de documentació històrica, del testimoni de l’únic supervivent, Emeterio Paya Valera, i de la memòria familiar i col·lectiva.

La dramatúrgia està construïda com un joc teatral. Es tracta d’un seguit d’escenes curtes entre els dos protagonistes de l’obra, representades en forma de joc, Aquest joc els serveix de distracció durant el viatge. Historietes inventades on hi barregen realitat i ficció, vivències anteriors al viatge, i situacions viscudes en i durant el trajecte a Morelia.

Els protagonistes són dos nois, Pablo (Rodrigo García Olza) i Gracián (Lluís Marquès). Per la roba que vesteixen podríem dir que pertanyen a classes socials diferents.

Com ja us he dit, aquests dos nois passen el temps inventant històries macabres. En les seves històries es converteixen en diversos personatges: mares, cures, ... i reviuen diferents situacions, com l’afusellament del pare d’en Gracián, un  simulacre d’enfonsament, la conversa entre dues mares, el joc del cura,..., per acabar amb el joc de “el que realment va passar”, on quedarà resoltes moltes incògnites de l’obra.

Tot i el contingut macabre de les històries, la seva posada en escena resulta si més no poètica.

Pel que fa a la interpretació, tots dos actors ho fan genial, tot i que he trobat que no és constant ni equilibrat durant el llarg de l’obra. Hi ha moments interpretatius realment extraordinaris, però n’hi ha d’altres que troba que els hi falta alguna cosa.

“Los ninos oscuros de Morelia”  és una proposta que recomano a tothom de veure perquè desvetlla una part de la història que va ser silenciada com tantes altres durant la guerra civil.

Hi ha ferides que s’han d’obrir per poder ser curades definitivament. El cas dels nens de Morelia n’és una.

***/****

Hay obras, como esta, que por su planteamiento y el hecho histórico que quieren retratar provocan de entrada cierto interés. En este caso la historia es uno de aquellos episodios de la Guerra Civil que causan estupor y sorpresa, sobre todo por no ser tan conocidos como otros. El 1937 un barco cargado con 456 niños y niñas, hijos de republicanos, zarpó hacia México con el objetivo de que pasaran unos meses alejados de la violencia y la miseria que ya se había instalado en el país. La mayoría de ellos no volvió. En Los niños oscuros de Morelia dos únicos actores se ponen en la piel de unos adolescentes y se ocultan en el interior de un camarote para exorcizar fantasmas de su presente más oscuro. Sus fantasías se mezclan con la cruda realidad, dando pie a una serie de relaciones que pueden resultar confusas para el espectador. De hecho, el modelo narrativo en el que se basa fluctúa entre un estilo más literario y un discurso dramático basado en el cambio de roles y el juego de personalidades. Creo que esto no juega a favor de una obra que quiere ponernos delante unos hechos reales y que intenta, sólo a ratos, flirtear con el teatro testimonial. Demasiados elementos, y demasiado diversos, para que el conjunto funcione del todo. A pesar de todo, la pieza permite el lucimiento de Rodrigo García Olza y Lluís Marquès en un ejercicio interpretativo bastante exigente.

Qualsevol nou intent d'entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit  el que explica "Los niños oscuros... " és la crueldat del cop feixista a partir d'una de les conseqüències forçoses d'aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d'enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port.

El muntatge posa el focus en la por i l'estupefacció a parts iguals. La dificultat a l'hora d'entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l'acció i els diversos personatges a la pell dels quals es fiquen els dos actors és buscada, ben segur, però probablement s'oblida de tirar un cable l'espectador voluntariós que prova d'enganxar-se a la història infructuosament.

L'esforç dels protagonistes és enorme i salven l'esquizofrènia a què podria haver-los empès un text complex amb elements interessants que rebusca entre els límits, si és que n'hi ha, del gènere dramàtic.

 

Un hecho real. Un barco cargado con más de 450 niños, hijos de republicanos, humildes unos, señoritos los otros, camino de un internado en México. Huyen de la Guerra Civil, del otro bando, de las 3 Españas (gran y olvidado concepto, el de los atrapados en medio de radicalismos), en algunos casos parece que incluso forzados ante reticencias de sus padres. El exilio siempre es una tragedia. Ni espera la tierra prometida ni la vuelta será fácil. El viaje en sí mismo suele ser dramático. Ese barco se dirige a un futuro que ya vislumbran será tenebroso.

En un camarote cerrado por dentro, con una bañera como único elemento a disposición de su imaginación, dos niños comparten juegos siniestros y es que los niños tienen la virtud de exorcizar lo malo –abusos, ejecuciones, traiciones, la guerra…- jugando. Los juegos se suceden y así vamos conociendo sobre todo a uno de ellos y sus circunstancias. Quieren jugar, se obligan a ello, se pelean, se atraen, se cuentan secretos ya repetidos… Y siempre presente, una maleta cerrada que encierra el futuro. El futuro en un internado donde no los recibirán con los brazos abiertos sino al revés: no dejan de ser refugiados que huyen para llegar a donde no los han llamado. Y esa segunda parte, la de la vida en el orfanato, apunta también a tan apasionante, oscura y trágica como lo fue el viaje. De hecho, sales con ganas de saber más de ese epílogo.

Hay un juego oscuro de seducción y repulsión. De olvido y memoria. De pasar página pero no olvidar. O de olvidar para recordar, en este texto de Albert Tola (Sarab) que supone el debut en la dirección de la intérprete Elena Fortuny (Un disgust danès, Històries d’Istanbul). Impecables sonido, iluminación, movimientos e interpretaciones de Rodrigo García Olza y Lluís Marquès (se alterna con Marc Pujol).

En resumen: propuesta íntima, poética, oscura, cierta y con toques de humor para aliviar la tensión que va creciendo y creciendo, como la oscuridad que envuelve a estos niños. Lo cierto es que no es otra historia más de la Guerra civil, un episodio histórico sin más –entiéndaseme bien- sino sobre la memoria y cerrar puertas sabiendo qué queda atrás.

Divendres d’estrena als Baixos 22 del Tantarantana, el teatre fent goig gairebé ple fins a la bandera i una proposta que arriba a Barcelona en el seu muntatge original, després d’haver-se estrenat a Madrid i en altres indrets de l’Estat.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA ens parla d’un episodi relacionat amb la Guerra Civil Espanyola, en què 456 nens i adolescents van ser portats des de Barcelona al port de Bordeus per ser embarcats en el vaixell Mexique rumb a Mèxic. Era el 27 de maig del 1937 quan van salpar i el 7 de juny de 1937 quan van arribar a Veracruz.

Es tracta d’una creació de la companyia independent Nigredo que ha lluitat per poder estrenar-la i de la que un cop estrenada, s’han fet adaptacions a Colòmbia, Xile, Turquia i Grècia. La companyia va ser fundada en 2013 per Rodrigo García Olza i Albert Tola, una companyia de teatre de text amb un fort ancoratge en la seva integració amb el cos. Les seves produccions són concebudes conjuntament per ells dos, tot i que la “familia Nigredo” ha anat creixent amb el temps.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA, escrita per Albert Tola forma part d’una trilogia sobre adolescents que viuen en contexts de violència. La primera peça d’aquesta trilogia de l'autor barcelonès va ser “Niño fósil” estrenada en aquesta mateixa sala en 2014 i la tercera és “Vino lunar” que podrem veure al mes de maig també al Tantarantana.

Elena Fortuny a la que admirem com a actriu (“Assaig sobre la lucidesa”, “Històries d’Istanbul a contrapeu”, a l'Espai Lliure o “Sarab” al Teatre Akadèmia, per esmentar algunes), debuta esplèndidament en la direcció d’aquesta peça.

Els protagonistes sempre a escena, i, una banyera com a material escènic que pren el simbolisme de vaixell, taüt, trineu, amagatall o confessionari, donant joc a l’extraordinari moviment coreogràfic de la proposta. Una maleta recorda el viatge permanent que és la vida.

Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (en algunes funcions interpreta el paper Marc Pujol) donen vida als dos adolescents, Pablo i Gracian, que recreen escenes de la seva vida interpretant una quinzena de personatges.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA no és una obra històrica, és una història que intenta recrear la vida truncada de molts nens que durant la Guerra civil van desaparèixer o van morir, una metàfora per parlar de la foscor que envolta la Guerra, el franquisme i la transició.

Un text sobre la memòria, sobre tornar enrere i obrir la porta per poder tancar-la, algun dia, definitivament.

Una reflexió sobre la veritat i la mentida, la veritat que no volem veure, la mentida que tracta de persuadir-nos que aquesta veritat no existeix.

Un text amb punts d’humor per alleugerir la càrrega emocional que conté.

Albert Tola ha volgut fer especial esment a l'existència de la "tercera Espanya", la invisible, la majoritària i sempre perdedora que es va veure atrapada entre la polaritat dels dos bàndols: “Hi ha tres Espanyes: la catòlica, la republicana i la catòlica republicana”.

Una Espanya de fa 80 anys, que malauradament cada vegada s'assembla més a l'Espanya actual.

Un magnífic text, una magnífica direcció i posada en escena i unes magnífiques interpretacions, fan d’aquesta proposta un “IMPERDIBLE”.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Divendres (4 de gener) s’estrenà “Los niños oscuros de Morelia”, una obra de la companyia Nigredo que ens explica l’aventura de dos adolescents en un vaixell ple de nens exiliats de la Guerra Civil Espanyola que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic. A partir de diferents jocs, volen evadir-se de tot els que els està succeint.

Amb uns jocs perillosos i d’evasió dels protagonistes, els nens d’una República perdura i oblidada, intenten sobreviure el dia a dia en què s’enfronten. A poc a poc, amb petittes apostes podem veure la transició, la corrupció, altractaments i les històries dels perdedors.

Elena Fortuny, que debuta amb aquesta proposta, ens mostra els dos protagonistes (Rodrigo Garcia i Lluis Marquès) a escena en tot moment. Dos nens que ens parlen en primera persona i que segons quins jocs o répliques que ens diuen, van alternant els nous personatges més grans o petits.

Tenim en escena dos objectes estratégics i a la vegada amb molta força que apareixen en tot moment. La maleta, plena de records del passat i és el preu del passatge d’aquest viatge que ens descriu. I una banyera, on podem veure que amb la imaginació dels nens anem caminant amb diferents estris segons el joc que anem jugant. Una banyera que actua com a un taüt, un vaixell, una petita capella i fins i tot com a una banyera. S’ha de dir que la imaginació, és un personatge més en aquesta obra.

Un apunt, tot i el treball per estrenar l’obra i arribar a Barcelona; aquest text ha tingut diferents adaptacions a Colòmbia, Xile, Turquia i Grècia.