Equus

Una de les coses que més em fa gaudir del teatre són aquelles propostes que realment resulten complicades de dur a escena. Equus n’és un exemple, un repte majúscul en molts sentits: posada en escena, interpretació i direcció.

Equus és una obra del dramaturg Peter Shaffer escrita l’any 1973.

Està inspirada en un fet real, una història commovedora sobre la fascinació sexual i religiosa que exerceix un cavall en un noi de 17 anys, i el seu tractament en un hospital psiquiàtric.

Es tracta d’una obra de caire detectivesc, en el que s’utilitza diferents metodologies del psicoanàlisis i la psicopatologia. És un text en el qual l’autor reflexiona i ens convida a reflexionar sobre el que és o es considera “normal” dins la nostra societat.

Equus és el quart muntatge de Cop de Teatre, una companyia teatral fundada el 2011 per Denis Fornés amb l’objectiu de dur a terme projectes teatrals amb un contingut sovint reflexiu i trencador. Es va estrenar al Teatre La Massa de Vilassar de Dalt i al Teatre Principal de Tarragona la tardor de 2018 amb gran èxit de crítiques i públic; el 2020 s'estrena a La Seca Escenari Brossa de Barcelona, i el 2021 es representa a l’Espai Escènic de Ca n’Humet del Masnou, on finalment l’he pogut anar a veure.

La obra és molt potent, ja sigui pel text, com per la interpretació del personatge protagonista.

La escenografia d’Ainoa Guilera ens situa en diferents espais: la consulta del psiquiatra, l’habitació del noi, les cavallerisses, la platja, els jutjats,...Tot i que és una escenografia fosca, esdevé una escenografia atraient. La composició, els elements escènics, la tonalitat de la llum, l’ambientació,

Els canvis de llum i els sons ambientals ens transporten del present al passat i viceversa, marquen els canvis de personalitat de l’Alan i diferencien les seqüències dels somnis i transgressions al passat. Mitjançant els flashbacks escènics anirem coneixent quina ha sigut la causa o motiu que ha portat a l’Alan a buidar els ulls dels cavalls.

El vestuari i utillatge, com les màscares de cavall, calçat del genet,... són realment espectaculars.

Malauradament les interpretacions han estat una mica desiguals.

Espectaculars l’actor Andreu Lahoz que dona vida al cavall i genet, mostrant un treball físic i corporal excepcional, recreant a la perfecció els moviments del cavall; i l’actor Pau Rosell, que ens regala escenes memorables, de gran força i energia; escenes plenes d’erotisme, escenes angoixants, escenes que desperten tendresa, escenes que incomoden,... Afrontar un paper tan exigent i difícil, ja sigui a nivell físic, com emocional, incloent-hi el nu integral i estar tota l’estona en escena, mereix tot el meu reconeixement i admiració per aquest jove actor, que va aconseguir posar en peu a tot el públic.

Equus ens mostra una visió molt crítica sobre la societat repressiva i les pulsions sexuals de la joventut i que fa que ens qüestionem les nostres pròpies conductes i pors.

Passió o raó?

Qualsevol obra que tingui un subtext relacionat amb la ment i la psicoanàlisi està invocant ipso facto a Sigmund Freud. El neuròleg txec, conegut pels seus coneixements de la hipnosi, va escriure "Anàlisi de la fòbia d'un nen de cinc anys"; el tractament d'Herbert Graf, o altrament conegut com "el petit Hans". Un nen de cinc anys amb complex d'Edip i ansietat de castració que li va provocar una extremada fòbia als cavalls en l'intent de dominar els seus pares. La història del protagonista d'Equus, Alan Strang, no va gaire desencaminada de la del petit Hans, i probablement Peter Shaffer va trobar una via d'il·luminació en aquest fet.

Alan Strang manté una relació molt afeblida amb els seus pares i cada vegada que sent parlar-ne d'ells un sentiment de ràbia i excitació se li remou per dins. El seu present es veu marcat per la seva infància influenciada per la batalla religiosa i atea que surt dels seus pares. Tots aquests sentiments prenen forma de neurosi i vocació sexual cap als cavalls; la pertorbació de l'ordre imaginari de l'Alan fa crear la figura del cavall. Lluís Arruga (Alan Strang) exemplifica amb una gran progressió interna aquesta bogeria que determina el protagonista. L'escenari cent per cent immersiu ens deixa clares les intencions de la proposta: atrevida, delirant, una vida en construcció i el desordre mental que sorgeix de les nostres passions.

Les actuacions, algunes més destacables que altres, mantenen el bon ritme d'escena d'una proposta llarga però que agafa la direcció i la velocitat correcta només començar. La presència de la jutgessa sobre l'escenari, pràcticament des de l'inici fins al final, pretén mantenir el seny i transformar les visions del món de l'Alan Strang en fets del món real. Precisament, el personatge de la jutgessa trenca qualsevol convenció espaitemporal que hi pugui haver en escena sense donar cap respir ni possibilitat d'avorriment a l'espectador.

En definitiva, una proposta que funciona. Amb temes amagats que potser queden més lluny dels temps actuals, però que en el seu moment podien ser tabú i proposar-les a escena era un risc, com la possibilitat, no confirmada, de repressió homosexual del personatge. Tot i això, la companyia tira endavant una proposta molt arriscada però que el conjunt de tot plegat (espai lumínic, espai sonor, evolució dels sentiments...) genera aquest estat d'atenció constant i la intensitat del text desencadena en buscar la debilitat que tots tenim amagada, però latent, dins nostre.