Disset Anys

Passen els anys i, fins i tot, les dècades i és curiós comprovar com, malgrat que les circumstàncies canviïn, molts dels temes en la ficció es van repetint d’una generació a l’altra. Com a exemple podem posar el cas de Disset anys, un espectacle d’una companyia molt jove que, no obstant això, aborda qüestions que poden interessar a persones de qualsevol edat, bé perquè se sentin identificats ara o perquè recorden haver-ho viscut al seu moment. Dirigida per Eric Pons, aquest simpàtic muntatge parla sobre la nostàlgia i les incerteses de l’entrada a la vida adulta, a través de cançons de musicals coneguts als quals se’ls ha modificat la lletra per apropar-los a la trama que els interessa. El resultat és un fresc, entranyable i acollidor show de petit format que aconsegueix fer riure i també emocionar amb un repertori amb el qual és molt fàcil connectar emocionalment. Per força, la posada en escena és senzilla però, a canvi, l’obra ofereix un parell de personatges entre la confusió i l’ansietat que són la representació de tots nosaltres. Adrià Andreu i Clara Solé són els encarregats d’encarnar aquests dos entranyables perdedors i ho fan amb energia, carisma i talent. Entretinguda, divertida i agradable, la peça oscil·la entre la lleugeresa formal i una melancolia molt pròpia dels temps actuals. Caldrà seguir els passos d’aquesta companyia, La Beatriz, per veure quines altres sorpreses ens porten en el futur.