Die Zauberflöte: La Flauta Màgica

Malauradament ens va decebre, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d'una orquestra en directe amb la projecció d'una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d'una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala.

Hem vist moltes versions d'aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l'atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són "penjats" i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat que interactuen amb l'acció de la pantalla, el resultat des del nostre punt de vista és força decebedor en el seu conjunt. Encara sort que també alguns personatges poden caminar davant de la pantalla, sense estar palplantats i això li dóna una mica més de moviment escènic.

Donem un gran valor a la fantasia i la qualitat de la filmació, basada en els còmics o en les pel·lícules mudes; quan els personatges han de parlar (que no cantar), en aquesta versió aquests diàlegs surten en pantalla, encerclats com en una vinyeta de TBO; aquest recurs ens ha agradat força. Hem de reconèixer que en alguns moments, a més a més d'original, fins i tot ens han fet somriure aquests dibuixos, però no ha estat suficient..... i l'òpera se'ns ha fet feixuga i llarga... i això en aquesta òpera mai ens havia passat.

La direcció de l'orquestra l'hem trobat força correcte, així com la qualitat de les veus de tots els cantants que en ser tots de la mateixa companyia, estaven molt ben equilibrats i compensats, no destacant cap d'ells per sobre dels altres, perquè per sort cap d'ells és una gran "estrella" del bel canto. Si haguéssim de valorar solament la part musical d'aquesta proposta (direcció musical, orquestra, cors i solistes), de ben segur la nostra qualificació seria molt més alta.

Si voleu veure la valorració sencera, només heu de clicar AQUÍ

Perquè hem de tibar de sinònims: encantadora, fetillera, meravellosa, fascinadora, seductora, misteriosa... Quan s'ajunten més d'un geni pot passar qualsevol cosa, i ha passat. Aquesta Flauta amb estètica de còmic i videoclip, submergida en el cine mut dels anys 20 i quasi prescindint de la tercera dimensió (els còmics estan en un full, pla) a mi particularment m'ha abduït cap a un món oníric en el que ja m'agradaria viure-hi sempre. Sí, ja sé que no pot ser i que començo a ser gran per desitjar certes coses, però... Tornant a la realitat, excel·lent tot, especialment el tractament que s'ha fet de l'obra Uauhhh !!!

Crítica completa » http://bit.ly/29TR1Oz

Esta versión de La flauta mágica es, sin ningún tipo de duda, bastante diferente a todas las que hayamos podido ver antes en Barcelona. Podríamos decir que estamos casi ante una película de animación, pero con cantantes de carne y hueso que aparecen y desaparecen de la proyección mediante una serie de puertas ocultas. No es que no se haya hecho antes… pero en el mundo de la ópera constituye una novedad e incluso un cierto sacrilegio para algunos puristas. Aún así, el resultado es tan espectacular que convence a casi todo el mundo y ayuda a que generaciones más jóvenes se acerquen al Liceu y salgan plenamente satisfechas. Justo es decir, por otro lado, que la ópera de Mozart es de las más adecuadas para introducirse en este mundo, y si hace unos años la versión más naïf de Comediants consiguió aficionar a una gran cantidad de gente creemos que las nuevas tecnologías también obtendrán un buen resultado.

El principal inconveniente de esta versión es que las imágenes tienen una gran fuerza, y en ocasiones la gran cantidad de información visual nos hace perder la atención en algunas arias y hace que nos olvidemos de la música, de Mozart y de otras cuestiones que en el terreno de la ópera tienen un valor. Es por este motivo que, a excepción de las espectaculares arias de la Reina de la Noche (Christina Poulitsi), casi no se aplaudieron a los cantantes en medio de la función, a pesar de ser excelentes y acumular méritos suficientes durante las dos horas y media de duración. Y es que una maquinaria como esta no se puede parar así como así… La orquesta no puede detenerse, la proyección no para y un aplauso fuera de lugar podría ponerlo todo en  peligro. En definitiva, un ingenio con sus pequeñas limitaciones pero con grandes aciertos y con una estética cinematográfica -hay claras referencias a Buster Keaton, Louise Brooks o Nosferatu- que me pareció de lo más acertada. Por cierto, la sustitución de las partes habladas por carteles escritos, al estilo del cine mudo, me pareció oportuna y muy de agradecer.