La tristura: CINE

Hay montajes que sirven para explicar historias, y hay otros que dan visibilidad a unos hechos. Aunque a prioiri no lo parezca, Cine está en el segundo grupo. Y es que esta no es la historia de un niño robado, sino una forma de divulgar los 300.000 robos humanos que se calcula que hubo en España durante la dictadura y, lo que es aún más alarmante, durante los primeros años de la democracia. Un tema del que poco se ha hablado y que tenemos más cercano de lo que nos parece.

Basado en hechos reales, en este montaje se presenta un personaje que descubre que su adopción fue en realidad un robo y que decide emprender un viaje en busca de sus orígenes. Poco más en cuanto a trama, ya que los madrileños La Tristura cortan la historia al primer giro dramático, sin cerrar nada y dejando un sabor a ausencia, a final inacabado.

Más que al avance de la trama, la compañía presta atención a la forma y a la poética, empezando por dar al público cascos desde los que escucha la obra y los efectos sonoros. Mientras, los actores, equipados con micrófonos, aparecen en el escenario alejados del público por un cristal, que a su vez sirve de pantalla cuando es necesario. También en ese camino se encuentra la intervención a escena de 5 niños, como últimamente han hecho los valencianos El Pont Flotant, que aporta aquí un beneficio más estético (y presumiblemente enternecedor) que dramatúrgico.

La puesta en escena es realmente bella, encabezada por una preciosa tira de luces colgada del cielo, y que tanto simboliza las conexiones neuronales, como las sociales o las planetarias. Y es que todos estamos unidos por una serie de acontecimientos de los que muchas veces ni siquiera tenemos conocimiento. El conjunto queda complementado por una voz en off que nos da las claves metafóricas y nos plantea reflexiones en torno a la búsqueda, a las decisiones tomadas y a como estas son capaces de (re)construirnos.

Se nota que el protagonista, el cantautor Pablo Und Destruktion, no es actor. Pero lo que a él le falta interpretativamente lo suple la bestia escénica que es Fernanda Orazi, espléndida en la encarnación con naturalidad de tres papeles muy diferentes. Les acompaña una tierna Itsaso Arana, ideóloga y creadora del espectáculo junto a Celso Giménez, cuyo personaje se convierte en el principal reclamo de la trama.

Termina la obra con una sensación agridulce, entre la conmoción y la falta de explicaciones. Estaría bien una escena más, un epílogo sobre el resultado del viaje, un cierre de los varios frentes abiertos. Y aun así, sabemos que hemos visto un montaje bonito, tierno y con un planteamiento necesario.

El títol de l’espectacle està relacionat amb l’origen etimològic de la paraula, que en grec vol dir moviment, res a veure amb el cinema.

CINE és el viatge d'un home jove, nascut a finals dels anys setanta a la recerca de la seva identitat.

Ell és un nen robat que, tot i que ho ha sospitat durant anys, mai fins ara s'ha atrevit a fer el pas d'investigar-ho. No hi ha cap rastre anterior al seu naixement. La seva recerca el portarà a descobrir la història recent del nostre país, a descobrir una realitat estremidora i silenciada, els robatoris massius de nens entre el final de la Guerra Civil i els anys vuitanta, que impunement es van produir a Espanya.

Es calcula que en aquest període prop de 300.000 nens van ser robats dels seus pares i donats en adopció a famílies addictes al règim i que podien pagar "la compra". Una xifra aclaparadora.

La Tristura és una companyia conceptuada com a transgressora i segons manifesten enceten amb aquesta proposta una nova etapa de maduresa artística. Amb més de 10 anys de trajectòria i més de 9 sense actuar a Barcelona ("Años 90. Nacimos para ser estrellas" a l'Antic Teatre), vol, amb aquesta peça explorar noves formes d'expressió al mateix temps que posa sota els focus un tema no habitual als escenaris.

En un inici, els creadors de l'espectacle, Itsaso Arana i Celso Giménez, van contemplar la possibilitat que el testimoni real, un amic que sospitava que era un nen robat, fos qui interpretes el paper protagonista. Però finalment van decidir que ho fes el cantant asturià Pablo Und Destruktion.

A l'espectacle hi apareixen també 5 nens i nenes seleccionats a cada ciutat on actuen i amb una intervenció puntual i quasi podríem dir que anecdòtica o que no hem acabat d'entendre.

La particularitat d'aquesta proposta és que abans d'entrar a la sala ens han facilitat uns auriculars a través dels quals escoltarem tot el que es diu a l'escenari, i veurem als actors a través d'una paret transparent de metacrilat. A nosaltres, no ens ha molestat la utilització dels auriculars, si bé ha estat un tema controvertit en la conversa entre espectadors que ha tingut lloc en acabar la representació.

Una proposta que ens ha agradat, però que potser l'hem trobat mancada de força.

Un tema que han tractat com si ens expliquessin un conte i on veiem a un protagonista "conformat" amb el que li ha passat i on queda en l'aire fins a on som responsables de la nostra història, de fets en els quals nosaltres no hem tingut participació però que no s'haurien d'amagar.

Si voleu veure llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Es fa difícil d'entendre que fins ara La Tristura només hagi estat un cop a Barcelona i que d'això ja en faci 9 anys. Sobretot perquè, des que van presentar la seva primera creació a l'Antic Teatre, Años 90. Nacimos para ser estrellas, s'han consolidat i convertit en un referent del teatre més transgressor.

La seva última proposta, Cine, és el viatge del Pablo, un nen robat a mitjans dels anys 80 que, arribada la trentena, necessita trobar respostes. Respostes sobre els seus pares biològics, però també sobre ell mateix. Sempre a la recerca de nous llenguatges i vies expressives, la companyia madrilenya explora aquí una sonoritat més íntima: el públic sent pràcticament tota la funció a través d'uns auriculars. I no ho fa per pur capritx. L'obra explica uns fets que es calcula que podrien haver patit fins a 300.000 famílies des de la Guerra Civil fins als 90, però ho fa d'una manera íntima i personal.

Malgrat que la mateixa companyia defineix l'obra com una road movie, la posada en escena remet sovint a una sensació de no-lloc que dóna peu a imatges boniques i metàfores amb la connexió neuronal. Però si bé la il·luminació és acurada, els audiovisuals estan ben integrats i compta amb molt bones interpretacions (magnífica Fernanda Orazi), el millor de l'obra és el text d'Itsaso Arana i Celso Giménez. Especialment brillants són la trucada del protagonista a algú que no contesta i a qui parla d'allò que van ser, del que volien ser i el que ja no seran; el flirteig amb la cambrera o el monòleg ple de sarcasme del jutge.

Ens diuen que la revolució actual és la de Snowden, Assange o Manning: descobrir secrets. Però Cine va molt més enllà de descobrir el crim tan inhumà com injustament silenciat dels nens robats. El més interessant és que el muntatge qüestiona també la nostra responsabilitat històrica i personal. La riquesa pot ser innocent? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Estem obligats a reparar les seves injustícies o bé n'hi ha prou amb allunyar-nos-en i desentendre'ns d'aquells amb qui compartim els nostres gens? El text ens remet a Walter Benjamin: el present està en deute amb el passat i se n'ha de fer responsable. I encara més: una injustícia segueix vigent fins que no es repara.

Aquí, d'injustícies i manca de voluntat de reparació de la memòria històrica, en sabem un niu. Torneu aviat, La Tristura.