Aquí ‘De Santander a NY’

Una mujer, Lis, interpretada por tres actrices, tres voces de una misma vida, de los mismos recuerdos. Nos explican las tres cómo han llegado al ahora y juntas se unen para un próximo episodio vital tras repasar los momentos clave que la(s) definen. Una boda que acaba con asesinato mafioso del novio y huyendo, se encuentra vestida de novia manchada de sangre en Grand Central Station, un río de personas donde nadie, salvo Lis, se queda. Esa boda era tener un futuro bien distinto del pasado, del otro episodio clave: la niñez sórdida en un hostal familiar. Y el “ahora”, en NY, libre de la violencia pero sin futuro, paralizada, opta por refugiarse y vivir en un bucle de recuerdos, no necesariamente buenos pero es todo lo que le queda, en el ocaso de la cordura, invisible a los miles de traseúntes, del vestido de novia no quedan más que harapos y sólo tiene los recuerdos, a los que vuelve una y otra vez. Cada recuerdo necesita a su vez de las otras voces, de su yo de entonces, el de ahora y el de anteriores recreaciones. Y es que la memoria no es exacta; se difuminan detalles borrosos, emergen otros pero la esencia se mantiene. El esfuerzo por no olvidar nada cuando es lo único que te queda.

Lo mejor: Tres actrices excepcionales: la delicadeza y vulnerabilidad de Annabel Castan (Un tramvia anomenat desig), Patrícia Mendoza y su magnetismo absoluto, como siempre y como pocas, y Núria Tomás, admito que no la conocía, fallo mío, está claro, que se exprimen, espléndidas tanto en los momentos cómicos como en los dramáticos, a ratos contenidas y a otros, bombas que estallan, de las que no puedes, ni quieres, apartar la mirada e intentas abarcar cada gesto de las tres. Se relevan y complementan en una marea de pensamientos interiores coreográfica.

Lo menos mejor: casi, solo casi, me pierde la propuesta tras el cambio de ritmo de las proyecciones; algo pasajero.

En resumen: muy, muy interesante texto y dirección de Queralt Riera, magníficamente interpretado, con humor, toques oníricos, el poder -a veces destructivo, a veces salvador- de los recuerdos y un final que era el único posible (ahora os he picado).

Podem referir-nos a Aquí com a monòleg extravagant (en el millor sentit de l'expressió). Un monòleg cubista, potser. Tres actrius interpreten, alhora, un mateix personatge, diferents arestes d'un mateix personatge, que permeten l'espectador l'accés a llocs recòndits d'aquesta noia que viatja de Santander a Nova York per casar-se, però que haurà de viure experiències properes a la mort i reviure els moments de soledat i vioilència a partir dels quals es pot resseguir part de la seva vida.

La Grand Central Station esdevé escenari de la soledat, la confusió i la deshumanització, una mena de purgatori on la protagonista deixarà anar el devessall de pensaments desordenats, fragmenatris... necessaris per a entendre una mica més allò que ens envolta.

Queralt Riera ha escrit un text que posa en evidència la capacitat del teatre per a afrontar reptes narratius d'envergadura, com ho és la d'explicar un personatge vist des de diferents angles per a tenir-ne una visió que s'acosti més a la relitat.

Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomásencerten el to i ensenyen l'espectador quin és el camí per a arribar a comprendre els trocets de protagonista per a poder reconstruir la seva figura. Cadascuna ens explica la noia de Santander a mitges i ens recorda que no som un bloc de ciment, i que el teatre té la força per a restituir una identitat trencada.

Aquí és un lloc i un moment determinat i irrepetible que ens parla de l'estat d'ànim d'una noia en un lloc i un moment determinats. Ni més ni menys, i no és poc.

AQUÍ "de Santander a NY", és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d'una sensibilitat extrema, però també dura i resistent.

AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort.

Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l'estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens explicarà com ha arribat fins allà, qui és i d'on ve, i el que incomprensiblement li ha passat en el dia del seu casament.

Annabel Castán, Patricia Mendoza i Núria Tomàs són tres veus d'una sola veu. A estones parlen les tres alhora amb una coordinació espectacular, a estones conversen entre elles recordant els moments viscuts amb altres persones. En tot moment es dirigeixen al públic en un intent desesperat de fer-nos entendre que li ha passat i perquè és allà.

Tres dones que són una mateixa dona.

Un fos de llum i una filmació que ens mostra com elles passegen per les vies del tren, ens marca que ha passat un any. La Lis segueix a la Grand Central Station de Nova York, d'on no ha sortit d'ençà que va arribar. Ella viu al marge de la societat, una societat que la ignora, que ni tan sols la veu. És el dia 23 d’abril i ha de prendre una decisió.

Un text que ens vol mostrar la capacitat de l'ésser humà d'encadenar pensaments, de vegades de forma atropellada. Un garbuix d'idees, de records, de divagacions que conformen la personalitat de la Lis. Un text on les paraules, les construccions gramaticals, el lèxic i el ritme en l'escriptura estan al servei de la recreació de l'interior del personatge.

Una magnífica posada en escena amb unes interpretacions extraordinàries plenes de sensibilitat i on, les tres actrius ens porten del present al passat d'una dona que no ha tingut una infantesa fàcil i a la que li espera un futur més que incert.

Una primera part que ha arrancat riallades, evolucionant fins a l’amargor d’una dura realitat, en una història que ens ha atrapat fins al final.

Totalment recomanable, i sense dubte un magnífic inici de temporada a la Sala Atrium.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Dia d’estrena a la Sala Atrium, sortim amb temps i ens trobem amb una tormenta que ens deixa xops. Però val la pena, tant la proposta com per anar al teatre. Amb un petit retard en l’hora d’inici per esperar a tots aquells “malalts de teatre” i que no ens volem perdre anar al teatre per molt que la climatologia vulgui el contrari.

Ens trobem amb un monòleg escrit i dirigit per Queralt Riera. A més interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Una obra amb veu de dona que ens explica la resistència i duresa de 3 episodis que molt bé podrien ser 3 monòlegs independents.

Primer veiem com una dona apareix vestida de núvia amb una taca de sang. A poc a poc, i a tres veus, ens explica en un magnífic monòleg el seu casament i com s’ha esvaït el seu gran dia. A partir d’aquest gran inici, el segueixen (sense cap tall i sempre amb un fil conductor) el passat d’aquesta dona. Una infantesa que no ha estat gens fàcil i per tancar veiem com és la seva caiguda a l’infern.

Inicialment veiem que ens expliquen de forma amena i en certs moments divertits la història d’aquesta dona. Però el somriure inicial s’apaga de mica en mica fins arribar a un punt amarg. La història ens atrapa des d’inici i no ens deixa fins al final.

M’ha impactat i recomano, sense cap mena de dubte, que aneu a veure-la.

Si vols veure l'opinió sencera .. a l'enllaç