Fritz Zepunt

Un deu pel director de CASTING. La tria del elenc es tan ajustada als personatges que fa que pensis que els hi han escrit a mida.La direcció d’actors deu tenir bona part de la culpa. Una historia familiar i senzilla narrada sense sorpreses ni cops de efecte exagerats. Si s’ha de cridar es crida, però no mes del que es fa en una família normal. Una comèdia que es fruit de les petites històries particulars, molt ben cosides. Com les bones comèdies ens mostra la part fosca de l’èsser humà i les seves misèries. Fa sang, però la justa. Tots els actors i actrius estan en estat de gràcia, especialment Jacob Torres en un dels millors papers que li he vist […]

La chica de la agencia… pot ser moltes coses, però sobretot és un text de Pablo Gispert & Co. La posada en escena està en la línia habitual de «El Conde de Torrefiel» i això, encara, és un valor afegit. Vull dir que la fórmula habitual encara els hi funciona i molt bé. La chica de la agencia… és un reguitzell d’idees brillants, veritats com una casa de pagès i anades d’olla surrealistes contades d’una manera divertida i fresca per uns personatges que d’aquesta manera et posen al corrent de les seves contradiccions. És un exercici d’honestedat que arriba al espectador sense filtres. No se’l perdin.

La música de The Inheritors  de James Holden genera una ritme intern en l’espectador que el situa, al paire d’una falsa monotonia, unes dècimes de segon per davant de la coreografia en escena. Aquest decalatge genera una agradable ansietat. Lucy Suggate fa seva la proposta de Sònia Gomez i plegades resolen aquest exercici d’anticipació amb moments d’una brillant senzillesa. Per l’espectador pur, no condicionat per excessius coneixements teòrics ni tècnics, no hi ha segona lectura, més enllà de la orgànica i visceral. Una cadència interna i triangular, a moments hipnòtica, de la que pot participar des de la seva butaca i sense necessitat de moure un múscul.

Big Will Shakespeare és un homenatge personal de Quim Lecina al seu admirat Shakespeare. Repassa els moments més importants de vuit de les obres més conegudes del bard i ho fa instal·lat a Boar’s Head, taverna que Shakespeare freqüentava.  És un bon text, defensat amb passió i respecte per una tropa de traca i mocador que saben fer de tot. És un plaer poder veure tres actrius que, a més a més, toquen el piano, el saxo i el violoncel i que canten quan cal. El títol, amb joc de paraules inclòs, ens parla del testament (Will) del gran William Shakespeare (Big Will). Encara sou a temps de anar a demanar la legítima.

El teatre es convenció.  Si acceptem que Titania es pugui enamorar d’un ase (només perquè ho diu Shakespeare), per que no podem acceptar que un beneit pugui arribar a director d’un banc (perquè ens ho diu Galceran). Bé, potser tampoc és tan estrany… no ho sé. Els directors de banc que jo conec acabarien l’obra en cinc minuts. Acceptada la situació, riuràs sense parar, gairebé fins al final. El millor que es pot dir de El crèdit és que és divertida, que ho passareu bé i que la recomanareu als amics. Tot i això… et queda la sensació de que t’han fet una cosa conceptualment difícil: una catxa amb quatre asos.