Viure de les aparences, mata l’amistat

10/01/2017

Viure de les aparences, mata l’amistat

Al mes de desembre es van complir 5 anys de la mort de Václav Havel que a més de ser el primer president de la República Txeca, va ser un dels escriptors més destacats del seu país.

La Trama Produccions li ret homenatge posant en escena una obra estrenada fa exactament quaranta anys a Viena. Aquesta peça va ser escrita en 1975 durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968, període en el qual l’autor estava prohibit al seu país i les seves obres només és representàvem a l’estranger.

Han evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques amb la intenció de constatar que el discurs de l’autor continua vigent avui. En el text original la parella protagonista eren uns comunistes benestants que trepitja les línies que defineixen els capitalistes. Volia demostrar que una dictadura comunista no era tan igualitària com ho era en la teoria.

Possiblement aquest fet, en l’actualitat i vist des d’una societat capitalista com la nostra, li treu l’interès inicial que l’autor va voler imprimir en el seu text.

Miki (Xavier Pàmies) i Vera (Carla Ricart) formen una parella benestant que rep la visita d’un amic, en Bernat (Alberto Díaz), al qual li han preparat un vernissatge.  Bernat arriba a casa dels amics que el reben amb moltes festes i abraçades, ell porta unes flors que l’amfitriona no sap bé on col·locar. Han redecorat el pis en el qual viuen i volen la seva opinió. Busquen en l’amic l’aprovació i admiració pel resultat.

Un text “sense gaire text” on hem d’anar descobrint que s’amaga al darrere de cada un dels personatges, però que ens ha resultat poc clarificador. Hem sortit del teatre sense entendre l’actitud de l’amic (excel·lent el treball d’Alberto Díaz) que aguanta estoicament el que li diuen, els atacs a la seva forma de vida, a la seva feina, a la seva relació de parella, a la seva no paternitat.

A nosaltres ens ha faltat alguna peça en el ritme que ens ha deixat sincerament desencisats davant el resultat. Malgrat que les interpretacions ens han agradat en general, l’obra no ens ha interessat massa, potser perquè el que intenta mostrar al cap de 10 minuts de començar ja està tot explicat…. el text és gairebé inexistent i surts del Teatre, pensant que potser no paga la pena sortir de casa per veure una proposta que te una durada de 3/4 d’hora.

Si desitgeu llegir la crítica sencera, només heu de clicar AQUÍ


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Cartelera /

Vernissatge

Vernissatge

El 2016 es el 80 aniversario del nacimiento del autor Vaclav Havel y en diciembre el 5º de su muerte. En enero de 2017 es el 40 aniversario de Carta 77, el movimiento por los derechos civiles que lideró. La pieza que se representará está escrita en 1975, durante un período de fuerte represión, posterior a la Primavera de Praga de 1968. En este periodo Havel era un autor prohibido y sus obras circulaban clandestinamente y se representaban en el extranjero. De hecho, el estreno de Inauguración en un teatro público fue en Viena en octubre de 1976, o sea que celebramos también el 40 aniversario del estreno.

SINOPSIS

Un hombre es invitado por una pareja de amigos a la celebración de su reciente decorada casa. Pero muy pronto, lo que parecía que podía ser una velada agradable, acaba convirtiéndose en una auténtica pesadilla.

Bajo la apariencia de una pareja feliz, moderna y exitosa, que cree que su manera de vivir es la correcta, se enzarzan en un alud de críticas para condenar las decisiones vitales de su amigo, revelando poco a poco los dos seres frágiles y vacíos que son y que han construido todo un mundo de apariencias con la única finalidad de que recibió la aprobación del otro.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Hebert

    “VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

    El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
    L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

    07/01/2017

Deja tu valoración

Tienes que estar registrado para poder dejar tu opinión. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación:

Aceptar Este sitio web utiliza cookies propias para recopilar información que ayuda a optimizar su visita a la página web y cookies de terceros para recoger información sobre sus visitas y el uso de nuestra web. Vd. puede permitir su uso, rechazarlo o cambiar la configuración cuando lo desee. En caso de seguir navegando, se considerará que acepta el uso. Más información: Política de Cookies.