Sinopsis

Año 2009. Los Estados Unidos han invadido Irak desde 2003. La Guerra continúa. Sarah, una prestigiosa fotógrafa de guerra, vuelve de Irak a su apartamento, en Brooklyn. Ha resultado gravemente herida a causa del estallido de una bomba mientras cubría el conflicto. La acompaña James, también reportero de guerra, que tras sufrir una crisis nerviosa y abandonar el escenario del conflicto, ha tenido que volver a buscar a su mujer. Una vez en casa, deberán cicatrizar las heridas. La visita de Richard, editor y buen amigo de la pareja, acompañado de su nueva novia, la joven e ingenua Mandy, hará que la Sarah y James revisen su proyecto de vida y de pareja. Un año de tregua para que cada uno decida, finalmente, qué quiere hacer con su vida.

Duración:
95 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 17

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

“Una imatge val més que mil paraules»

“La Treva”, és una peça del neoyorquí Donald Margulies que en aquests moments està arrasant a La Villarroel.

Donald Margulies està considerat com un dels millors escriptors en mostrar les vivències emocionals. Les seves obres sorgeixen de la inquietud amb ell mateix i amb el món que ens envolta.

Sota la precisa i cuidada direcció de Julio Manrique quatre actors excepcionals. David Selvas, Clara Segura, Mima Riera i Ramon Madaula donen vida als quatre protagonistes de l’obra.

Quatre punts de vista al voltant del món del periodisme en zones de conflicte:

-La prestigiosa fotoperiodista de guerra addicta a la feina (Clara Segura).

-La d’un reporter de guerra que després de patir una crisi nerviosa decideix abandonar aquest tipus de vida (David Selvas). És el personatge que es comença a plantejar si realment paga la pena i serveix d'alguna cosa estar constantment en perill.

-La de l’editor fotogràfic que es mou pels seus propis interessos (la notícia per sobre de tot) interpretat per en Ramon Madaula. Amb aquest personatge podem veure el costat més competitiu i fred. La noticia. La primícia en publicar la notícia. Les restriccions periodístiques. El moment de triar la millor foto, la més impactant. El negoci de les revistes i diaris. La fredor dels editors. Els conflictes que hi ha entre editors i fotògrafs.

-I la mirada dels que estem fora de l’objectiu, els que observem i ens fem preguntes, representats en el personatge de la noia jova, alegra i vital ( Mima Riera), actual parella de l’editor. Com ella ens plantegem on són els límits. És el mirall de la consciència, i els dubtes morals de la Sarah.

Quatre punts de vista d’una de les feines més complexes que existeixen.

-L’obra transcorre en un apartament de Brooklyn. La guerra és el teló de fons, però al seu darrera s’amaga una història d'amor. Una relació, que malgrat l’amor, és difícil de sostenir.

La tensió emocional és palpable des del principi. Les motivacions que en un principi els unia, han deixat de ser-ho. Les circumstàncies de la vida fa que els interessos deixen de ser els mateixos, és just en aquell moment, on la relació deixa de ser compatible.

-Cada any intento anar a veure la mostra internacional de fotoperiodisme professional que es fa al CCCB del World Press Photo, una de les exposicions més importants dins de l’àmbit del fotoperiodisme, que destaca per la qualitat de les seves fotografies, així com pel debat i la crítica que generen cadascun dels treballs exposats. Haig de reconèixer que mai m’havia plantejat qui hi havia al darrera la càmera fent aquelles fotos tan impactants. "La Treva" m'ha fet veure que darrera d'aquelles fotos hi ha algú darrera l'objectiu.

“La Treva” ha fet que em planteges moltes preguntes:

-Quina són les motivacions que porta a aquestes persones a fer aquesta feina?...Aventura?, diners?, reconeixement ?, adrenalina?, intentar salvar al món?, fugir d’alguna cosa?,...

-Quin sentit té jugar-se la vida?

-Realment el que fan, serveix per canviar alguna cosa?

-En certs moments, que és més important...fer la foto o ajudar a la persona que tenen al davant...?, On són els límits?, On és la humanitat? .... El fi justifica els medis?

Eren tantes preguntes, que per poder-los entendre una mica, vaig començar a buscar informació per internet sobre fotoperiodisme de guerra. Vaig mirar “No me llames fotógrafo de guerra” i “War Photographer”, dos documentals que tracten del dilema al que s’enfronten els periodistes de guerra, i un curt “HISTORIAS- Foto-periodismo” ( guardonat amb diversos premis internacionals), on es pot veure una clara al·lusió a la historia de Kevin Carter i la seva fotografia “La niña sudanesa con el buitre al acecho”, amb la que va guanyar el premi Politzer l’any 1994.

Del que em vaig adonar és que a cadascun d’ells, els mou diferents motius; pocs són els que busquen reconeixements i premis, la majoria volen acostar-nos una mica més a la realitat d’aquells països oblidats, retratar l’horror de la guerra i denunciar aquelles atrocitats que s’estan portant a terme en un conflicte.

El que m'ha provocat aquesta obra és intentar entendre la feina que fan els periodistes de guerra. M'he adonat que no és una professió senzilla. He pogut veure que la majoria acaben sent gent solitària ( com és el cas de la Sarah). Que tenen els seus dubtes morals davant d'una situació en la que podien haver intervingut.

Gràcies a les seves imatges som conscients del que passa més enllà d’un titular. Sense ells no seria possible conèixer aquesta veritat.

Però segueixo pensant que hi ha límits que no s’haurien que traspassar.

04/12/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

La guerra dentro de casa

Esta es una obra que habla de la guerra y de sus consecuencias, de ética periodística y personal, de prioridades en la vida… pero sobre todo habla de relaciones humanas y de personas que son zarandeadas por su entorno, afrontándolo con valor y con todas las contradicciones e incongruencias que os podáis imaginar. La historia de los dos reporteros de guerra comporta un marco muy determinado, pero a Margullies no le interesan sus gestas sino su intimidad. Por eso los recluye en un loft de Manhattan y los obliga a enfrentarse a historias cotidianas y a un día a día al que no están acostumbrados. Y aquí es donde el autor se encuentra más a gusto, porque tal como ha demostrado en otros textos (Cena con amigos) las relaciones de pareja son realmente su punto fuerte.

Julio Manrique, que a cada nuevo trabajo da un paso más para convertirse en un director de referencia, ha vuelto a acertar con el planteamiento de la obra y la excelente dirección de actores. La atención por los pequeños detalles, el cuidadoso trabajo de iluminación, la selección musical y la construcción de un decorado aparentemente confortable (era muy importante simular que los actores se encuentran como en casa) acaban de hacer el resto. Sin ningún tipo de duda, un trabajo redondo y otro éxito indiscutible de La Brutal.

15/11/2016
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Observant la realitat des de l’exterior

En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l'oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s'enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d'un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses que passen fora nostre i tenim temps per nosaltres mateixos, les pors internes comencen a florir. De fet, aquest és un dels múltiples temes que s'amaguen darrera d'aquesta brillant obra, en la que les relacions, la forma de veure el món i les diferents formes de combatre les adversitats que ens envolten esdevenen el seu núcli central.

Sens dubte, es tracta d'un text ric en matisos i simbolismes, en el que les paraules i les accions quotidianes amaguen un rerafons important. En aquest sentit, es mostra una naturalitat absoluta i propera en la que el bel·licisme exterior ha quedat aturat i se'l veu a través del record i de la comoditat. Així, els quatre personatges serveixen per qüestionar el tema i per obrir els diferents fronts de batalla que mostren les nombroses realitats en les que vivim o volem viure, pretenent obrir-nos els ulls sense adoctrinar i jutjar, ja sigui per comprendre als altres o a nosaltres mateixos.

La posada en escena de Julio Manrique esdevé dinàmica i propera, deixant fluir el text i sacsejant a l'espectador gradualment. En aquest sentit, fa un gran treball que es veu reflectit, entre d'altres coses, en una magnifica direcció d'actors, esplendidament defensada pels quatre intèrprets. A més, una escenografia cuidada i l'habitual segell musical de Manrique acaben per arrodonir el seu conjunt.

06/11/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Heridas de guerra

En la línea independiente, innovadora y actual de la productora, el nuevo montaje de La Brutal plantea un interesante conflicto sobre una pareja de periodistas (fotógrafa y reportero) que vuelven de Iraq a su apartamento de Nueva York, donde tendrán que recuperarse de las heridas físicas y emocionales que les ha causado la experiencia. Escrita por Donald Margulies, el espectáculo usa como telón de fondo el suculento debate sobre los límites del periodismo de guerra para hablar, en realidad, de una crisis amorosa donde la vocación profesional y los objetivos vitales entran dolorosamente en contradicción. Con un cuarteto de intérpretes excepcional, entre los que Ramon Madaula destaca por su magistral naturalidad, lo mejor de la dirección del siempre acertado Julio Manrique es la apuesta por el realismo. La propuesta consigue plasmar, de manera muy sencilla y precisa, el día a día de la rehabilitación emocional de estos personajes en la cotidianidad de su apartamento de Brooklyn. La escenografía, los juegos de iluminación y de sonido también están muy bien utilizados, a pesar de que, por la disposición del espacio, algunas escenas tienen una mala visibilidad para una buena parte del público. Por otro lado, aunque cuenta con una larga duración, la historia resulta muy adictiva, ofrece un abanico muy variado de situaciones divertidas, profundas o dramáticas, y abre una serie de debates de gran valor. Quizás ciertos diálogos tienen algún componente un poco demagógico y la trama coquetea con alguna trampa argumental pero, en conjunto, se nos presenta como una obra muy bien servida y de forma satisfactoria.

01/11/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Debats superats

Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s'està dessagnant, o s'ha d'aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s'ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l'han de menysprear perquè als seus cinquanta s'ha buscat una pell llisa que l'escalfi a les nits? Aquests són els dubtes que, per a mi, planteja la Treva, però sobre això ja s'hi ha especulat molt. Dejà vu, cap novetat, obra massa plana.

Crítica completa » http://bit.ly/2eYaq0B

29/10/2016
Andreu Rami
Teatre Barcelona

¿Como podéis decir que esta foto es bonita?

La guerra, tan horrible, tan intensa, genera adicción.
Lo admiten todos aquellos quienes la han vivido desde una vertiente profesional, sean militares, periodistas o fotógrafos. Cuando vuelven (si vuelven) los reconocen como valientes héroes que se juegan la vida para explicarnos las desgracias ajenas, y está claro, no vuelven a ver con los mismos ojos la vida frívola y banal del primer mundo, donde los principales problemas se desplazan a pequeños conflictos familiares o a la elección de un jabón del body shop.
En La treva, Clara Segura interpreta a Sarah, una fotoperiodista herida por el estallido de una bomba a la Irak. Llena de cicatrices a la cara y al alma, intentará hacer una vida «normal» junto con su novio, en James (David Selvas), en espera de que las heridas se curen y pueda emprender una nueva descarga de adrenalina bélica.

El texto de Donald Margulies es fantástico, te mantiene atrapado casi dos horas con un ritmo cinematográfico y diálogos afilados. Combina con ingenio cuatro personajes y sus dispares visiones de la vida, del trabajo y del amor. Buena dirección de Julio Manrique. Segura y Selvas, como pareja de reporteros de guerra, se muestran poliédricos, profundos y complejos. Soberbios. Buen trabajo también de Ramon Madaula, sobre y esquiu, abocado a una nueva vida más tranquila; y Mima Riera, que aporta el punto de cordura necesaria (y desencadenando de unos cuántos conflictos) al pequeño loft neoyorquino con la ingenuidad de quien no ha ido demasiado más lejos de su barrio. Ella, la tonteta, es la única que al #ver una fotografía de gente desfigurada a la guerra llama: «cómo podéis decir que esta foto es bonita?». El rey va desnudado.

Podéis contar con las habituales virtudes de La Brutal: buena propuesta, buena escenografía, y cuidadíssim espacio sonoro.

Hacía tiempo que no disfrutaba tanto con un espectáculo de teatro «convencional». No os la perdéis!

28/10/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

És lícit fotografiar l’horror ?

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.

Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??

De quina "fibra" està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??

Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles .... i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.

Un text que no pots deixar a la sala de teatre, sinó que ens ha d'acompanyar i fer reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions professionals i el paper del periodisme en la nostra societat del benestar.

Una direcció, la d'en Julio Manrique magnífica i una posada en escena realment extraordinària, que ha sabut jugar amb l'espai escènic transformant-lo sobre la marxa pels diferents moments de la història. La llum, el so ambient i la música acompanyen els canvis d'escena.

Una Clara Segura en "estat de gràcia" amb una interpretació convincent d'una reportera obligada a "detenir el temps" per recuperar-se de les seves ferides. David Selvas, Ramon Madaula i una "fresca" i sorprenent Mima Riera completen un repartiment de luxe.

Una obra imperdible. Moltes preguntes sense una única resposta.

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

27/10/2016
Pau Rosell Simón

«La Treva» una parada obligatoria al teatre.
Quan trobes una aposta com aquesta, i mires els actors que hi participen… no hi pots dubtar en anar-hi, ja no et cal ni mirar de que tracta.
Enlluernadores interpretacions per part de tots quatre (David Selvas, Mima Riera, Jaume Madaula i, per descomptat, la gran Clara Segura).
L’historia que narra «La Treva» és una reflexió sobre un ofici arriesgat, dur, difícil d’empendre, pero sobretot, per a persones valentes: com és el cas de la nostra protagonista;la Sarah.
«La Treva» s’encara amb la vida d’una fotògrafa que va tenir un greu accident en un dels seus viatges, una historia preciosa y realment emotiva (sense necesitat de recursos excessius i exageradament «nyonyos», perfecte!) amb ganes de més!!
Amb una escenografia intel·ligent que està completament a l’altura de l’espectacle i una il·luminació/so que només en veure-ho/escoltar-ho… no cal dir res més!
Cal destacar l’exposició fotogràfica que hi ha a l’interior del teatre relacionada amb l’espectacle, un conjunt d’imatges aparentment normals però… només cal que llegeixis la descripció perquè se’t posin els pels de punta.
Sens dubte, LaVillaroel s’ha convertit en un de les parades obligatòries d’aquesta temporada pels amants del teatre (i no tan amants, sempre és d’hora per enganxar-t’hi) on un gran muntatge com «La Treva» t’estarà esperant per no deixar indiferent a ningú!!!

24/01/2017
angi

La qualitat interpretativa del actors i actrius fa que la peça pugi en qualitat, la posada en escena tant a nivell de llums com de música i escenografia, impecable. Haig de dir que el text no m’ha acabat de captivar ni de fer el pes com m’esperava, tot i que el tema principal em semblava molt atractiu i de molta actualitat

03/01/2017
Julià

Grans actuacions i bona posada en escena. Text esplèndid. Molt potent!!

29/12/2016
Maria

Molt bona, amb un tema actual i sobretot molt ben interpretat. Tots els actors, estan fantàstics. La recomano.

08/12/2016
Monica Mas

Impresionant la Clara Segura. La historia és més que exitant!

06/12/2016
ignasi tomás lopez-doriga

Us deixo la nostra valoració al blog culturayalgomas
https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/12/03/la-treva-la-adrenalina-de-la-guerra/

03/12/2016
Josep Aguilera

Una obra escènica que no et deixarà indiferent. Una tragicomèdia que et farà endinsar dins dels traumes d’una postguerra vivint-ho a dos pams. Riuràs, et sorprendràs, t’irritaràs i se’t posarà la pell de gallina. Quatre actors i un guió a l’alça de l’espectacle. Clara Segura (Sarah), David Selvas (James), Mina Riera (Mandy) i Ramon Madaula (Richard), impecables. Especialment, Clara Segura amb molts registres diferents dins d’aquesta obra.
Si voleu passar una bona estona gaudint de teatre de qualitat, aquesta obra és una candidata en lletres majúscules.
El teatre La Villarroel té un escenari ideal per poder fer obres on el públic pugui endinsar-se dins de l’obra. L’attrezzo de la casa és especialment perfecte, i si li sumem el fet que la il·luminació i el so ambienten a la perfecció l’escena, et fa que l’espectacle sigui molt recomanable i pots gaudir de la força de cada actor/actriu.
Molt recomanable

27/11/2016
Josep Via Santacana

Teatre en estat pur, que per mi es quan un text t´atrapa, la interpretaçio es la adequaçio perfecta de interprets amb els personatges, espai escenic de proximitat amb iluminaçio, musica i só fets a mida del espectacle,tot sota la direcció de Julio Manrique perfecta i com diu el mateix titól sense treva ni per els quatre protagonistes ni per el public. Un text actual ple de vigencia amb una tematica per pensar i debatre, es converteix en un espectacle en ocasions comedia que et pot provocar el sonriure, sovint drama quan no tragedia i en tot moment TEATRE total en majuscules. Nomes recomanar anar-hi, del argument ja altres opinions han explicat, per acabar voldria fer constar que poques vegades habia vist una interpretacio tan a mida dels personatges i tan perfecta Segura, Selva,Madaula i per mi una desconeguda i extraordinaria revelaçio de nom Mima Riera desde el Preu aon crec es donaba també aquesta adequaçio i nivell res igual, es habitual amb un repartiment destaca algú, aqui per mi imposible cada paper al máxim nivell. Aixó es teatre i amb una productora de aqui de nom La Brutal, li escau el nom, enhorabona a tothom que ho ha fet posible, gent de aquest pais petit pro grandios a l´ hora de crear. Per acabar de nou felicitar a Sala Villarroel per mantenir l alt nivell de calitat, es un teatre per anar-hi sense saber lo que fan, et sorpendran i no et defraudaran.

06/11/2016
Josep OS

Avui a la Villarroel he pogut veure aquesta obra del dramaturg nord-americà Donald Margulies i perfectament dirigida per Julio Manrique. Ens parla de Sarah una fotògrafa especialitzada en conflictes bèl·lics que a causa d’un greu accident realitzant un treball a l’Iraq, es veu obligada a un atur forçós. Encara que tot gira al voltant de les guerres, aquest retorn a la zona de confort amb el seu company, planteja un seguit de reflexions que et tenen atrapat des del minut un. Donaries prioritat a la feina que estimes abans de formar una família?. Sacrificarías el teu matrimoni per la teva feina?. Com et sents fotografiant el dolor de les persones que pateixen una guerra?. Magnífiques les interpretacions de David Selvas, Ramón Madaula i Mima Riera i magistral un cop més Clara Segura actriu per la que sento una immensa estima i que per a mi està el número u en el rànquing de les actrius catalanes. Una perfecta i aconseguida escenografia acaba d’arrodonir l’obra acompanyat d’unes encertades peces musicals. Estem davant un altre gran èxit de la temporada i no cal dir que és 100% recomanable. No us ho perdeu.

27/10/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Antes del estreno ya está predestinada a ser una de las obras de la temporada.
Julio Manrique, el director de moda!
Clara Segura y Madaula! Grandes actores queridos por el público y respetados!
Mima y David Selvas. La nueva generación que se abre paso! Todo pinta genial!!
Entro al teatro y me maravillo con la escenografía (quiero un pisito así de cuqui para mí).
La obra cuenta una historia sencilla pero dura:
Una fotógrafa de guerra que ha visto los horrores de muerte y destrucción en Oriente Medio casi muere en un atentado!
Todavía convaleciente vuelve a casa para sanarse. Pero poco a poco se dará cuenta de que la vida normal le aburre. Necesita volver, necesita informar al mundo de lo que allí está pasando!
Y esto provocará frisos en su relación de pareja y en su vida
Obra para debatir después de verla. No os la perdáis! Y corred porque hoy es su 2ª representación y estaba todo agotado

26/10/2016

Ver todas

Deja tu opinión

Guerra, paradoja y relaciones en 'La Treva', lo más nuevo de La Brutal

Julio Manrique dirige La treva, protagonizada por Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula y Mima Riera. Una obra sobre periodismo, guerra y la toma de decisiones. En la Villarroel hasta el […]

25 octubre 2016

Focus celebra 30 anys amb 50 espectacles i la reivindicació d’una cultura ‘que s’allunyi de Google i la banalitat’

Clara Segura, Emma Vilarasau, Julio Manrique, Carmen Machi i Mario Gas són alguns dels noms destacats d’una temporada on el Grup Focus, que gestiona el Teatre Romea, La Villarroel, el […]

5 septiembre 2016