El coratge de matar

Desde un buen principio el dramaturgo nórdico Lars Norén fue conocido como el nuevo Strindberg, a pesar de que con el tiempo y la transformación de su obra también se le podrían buscar similitudes con Harold Pinter. De hecho, entre ellos dos hay tantos parecidos como diferencias. Ambos coinciden muchas veces en algunos puntos de partida o en el enfoque de determinados personajes, pero el desarrollo y la manera de afrontar el conflicto es bastante diferente. En El coratge de matar incluso podemos encontrar algún antecedente de la pinteriana Qui a casa torna, pero Lorén enseguida lleva sus personajes hacia la crispación y el enfrentamiento. Supongo que esto es lo que más cuesta de gestionar, porque en la producción del TNC tenemos unos personajes excesivamente crispados, una carencia de matices y un subtexto que no acaba de aflorar. Todo ello en medio de un magnífico, a la vez que gratuito, espacio escénico. Sé que se quiere jugar con elementos simbólicos, pero según se explica en la obra el protagonista vive en un espacio reducido y no en el grandioso taller de un escultor. Además, se dice en numerosas ocasiones que el personaje es camarero y no artista… La lástima de todo es que se ha perdido una buena ocasión para descubrir y saborear un autor poco representado entre nosotros.

Lars Norén està considerat com un dels millors escriptors dins del teatre europeu en l’actualitat. El seu estil és realista ple de diàlegs punyents. Les seves històries, generalment autobiogràfiques, giren al voltant de les relacions familiars i de parella, de les quals fa una descripció molt pessimista.

“El coratge de matar” que podeu veure al TNT, va ser escrita al 1978. Juntament amb “Acte” i “La depressió” (escrites al mateix any) formen una trilogia.

“El coratge de matar” ens parla de la difícil relació entre un pare i un fill . Dos persones que es necessiten però alhora no es suporten.

 

Una de les obsessions de Lars Norén és la frontera que hi ha entre la ficció i la realitat. La Magda Puyo (directora) juntament amb en Pep Durán (escenògraf) aconsegueixen transmetre aquesta frontera dins l’escenografia.

Una escenografia en la que tot el que hi ha té un sentit. Podríem dir que l’escenografia en aquest cas és un personatge més dins de l’obra.

Una escenografia càlida però incòmoda a la vegada.

Una escenografia bella però asfixiant .

Una escenografia on es dissolen els objectes reals amb imatges fotogràfiques (somni i realitat en un mateix pla).

Una escenografia plena de símbols i metàfores. Símbols en les escultures que mostren l’altre jo del fill, una escultura de terracota dins del lluernari que simbolitza a la mare, o altres escultures que representen les presències, els fantasmes o espectres molt característics dels països nòrdics.

Els ocells, les botes d’aigua, les cares brutes de guix, una porta pintada al costat d’una real ,...

Metàfores com el fet de vomitar ( deixar anar els pensaments en paraules) tota la porqueria que porten dins acumulada, el sentir-se arrossegat pel pare, la incapacitat de tenir una relació sexual per por de semblar-se al pare,...

Realitat i ficció.

Inconscient i subconscient.

La il·luminació és molt important en aquest muntatge. Els punts de llum estan determinats d'una manera o d'altra a conduir l’atenció de l’espectador a moments específics de l’espectacle.

És una obra demolidora que demana en tot moment d’un gran esforç interpretatiu per part de tots tres actors. En Marcel Barceló interpreta a un home gran, malalt, solitari, faldiller, agressiu i alcohòlic. Amb ell he sentit llàstima, fàstic i odi. Nao Albert interpreta a un noi autodestructiu, nerviós, pertorbador i insensible. Maria Rodriguez interpreta a una noia impulsiva, alegra, desinhibida, vitalista, sensual. La veritat és que tots tres han estat genials alhora d’interpretar i de transmetre com és cada personatge.

“El coratge de matar” és una peça teatral que ens parla sobre la violència. La família és el nucli per poder fer el viatge cap a la societat.; la família és la metàfora o el mirall dels conflictes socials. És en l'àmbit familiar on surt el pitjor de l’ésser humà.

Norén amb aquesta obra vol traslladar aquests instints a l’escenari com un fet real. Els pensaments els fa realitat. Magda Puyo aconsegueix que veiem el desig, el pensament, els instints amagats, allò que desitgem i no fem... pensaments fets realitat.

No es tracta d’una peça fàcil de digerir. A mida que transcorren les escenes, els espectadors notem aquesta violència i ens sentim cada cop més incòmodes per la duresa de les paraules i els fets que ens van mostrant. En aquesta obra podem veure la necessitat i la incapacitat d’estimar i de ser estimats que tenen algunes persones. Relacions impossibles que mostra que moltes vegades entre l’amor i odi hi ha una línia tan fina, que de vegades és quasi inexistent.

Obra molt dura, però que us recomano d’anar a veure.

*** 1/2

Sí, alguns hem sigut rucs. Els espectadors que hem anat a veure una obra en la que l'autor ja ens advertia: "vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l'anonimat. No vull que sàpiguen qui son... només vull saber el que fan. No qui son" I així ens ha anat als espectadors. Això sí, el Sr. Lorén deu haver quedat plenament satisfet. L'escenografia molt bona i els actors han fet el que han pogut.

Crítica completa » http://bit.ly/2ets8v3

Dura, pertorbadora, destructiva .... aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l'autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un "enfant terrible" de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Un text punyent i salvatge on l'odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Pare i fill són incapaços d'estimar, són dues persones que es repel·leixen amb una brutalitat que fa mal. Una relació que a mesura que avança l'obra és més destructiva. El mateix Norén va categoritzar aquesta obra com un malson amb una força emocional pertorbadora.

La posada en escena d'aquesta proposta és espectacular, potser una de les millors que hem vist en aquests darrers anys; l'espai escènic és com un personatge més que té vida pròpia, ple de bustos de guix i amb un quadre "viu" que va canviant d'imatge durant la representació. La il·luminació i la música són essencials i ja ens impacta en començar la representació a les fosques amb el lied de "Viatge d'Hivern" de Schubert i la sorprenent aparició dels tres protagonistes, presentats com unes deixalles.

Els canvis d'escena són molt significatius i en ells apareixen les realitats que s'amaguen en els personatges i veiem al fill que vol però no pot deslliurar-se de la figura del pare, un pare al qual admira i vol imitar però que odia justament perquè no és ni pot ser com ell. Veiem la noia tendre, que no troba en el fill la correspondència a l'amor que ella li té. I veiem un pare que no vol afluixar els lligams emocionals que el mantenen lligat a aquest fill ..."quan ta mare va morir, em va demanar que m'ocupés de tu ..."

Una obra punyent i dura, molt dura, amb unes interpretacions extraordinàries, malgrat que a l'inici ens va semblar que la interpretació de Nao Albet, pecava d'una sobre interpretació que no era massa creïble; per sort ens vàrem adonar a poc a poc de com és realment el personatge que ens vol mostrar Lars Norén i de la dificultat que té d'interpretar-lo com cal; és llavors quan ens vàrem adonar que no existeix una millor manera de fer-ho, per la qual cosa, hem de felicitar molt sincerament a Nao Albet, per aquesta insuperable interpretació, una de les millors que hem vist d'aquest actor.

Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ