Perquè penso que ni en l'adaptació ni en la direcció l'hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l'absurd... doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l'absurd, al menys com l'entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s'endevinen.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La comedia francesa, a diferencia de la norteamericana, presenta, habitualmente, fórmulas vodevilescas con una idiosincrasia especial que no mecaniza tanto el gag y depende mucho más del tono, los matices y los roles sociales. En manso de en Sergi Belbel y protagonizada por un grupo de actores más que solvente, Caiguts del cel, en principio, tenía todo el potencial para ser un montaje elegante, sutil y divertido en el sentido más digno del término. Desgraciadamente, de este texto de Sébastien Thiéry (que tiene fragmentos inspirados pero, en conjunto, no es brillante) se ha potenciado la exageración por encima de cualquier otra alternativa. Parece que, en un intento de conectar con el público más popular, Belbel dirige a una Emma Vilarasau y un Jordi Bosch pasados de rosca, jugando con extraños tonillos y reacciones impostadas que acaban por molestar. La historia es original (sobre todo por su punto de partida) pero su mezcla entre el teatro del absurdo y el género de enredos y malentendidos es forzada y no termina de funcionar, puesto que, finalmente, no es ni una cosa ni la otra. Sin embargo, ciertas situaciones, como la primera conversación con la limpiadora (genial Anna Barrachina), son bastante graciosas, a pesar de que, a veces, se alargan y acaban para impacientar el espectador. Pero lo peor de todo es su precipitado giro final: pretencioso, incoherente y muy cerca del ridículo. Las intenciones metafóricas del autor son loables pero, si de verdad se quiere apuntar tan alto, haría falta, al menos, evitar recursos tan obvios.

El tema del capitalisme i el seu costat fosc ha estat tractat en diverses ocasions a través de diversos gèneres en les diferents disciplines artístiques. En aquest sentit, sembla ser una font inesgotable d'idees i, per això, el francés Sébastien Thiéry ens presenta la seva proposta en clau de comèdia esbojarrada, la qual té a més el seu rerefons. De fet, l'autor troba un punt de partida força interessant i el comença a desenvolupar amb bastant encert, però considero que en el seu conjunt no acaba d'estar del tot ben aconseguit. Així doncs, la barreja de gèneres en el tram final resulta bastant forçada i alguns elements de la comèdia no acaben d'encaixar dins del que es pretén explicar, segurament per no acabar de trobar el to adequat. D'aquesta manera contrasta la part de comèdia exagerada i volgudament absurda amb la pretensió de voler inserir al llarg de tota l'obra un missatge i uns elements que donen profunditat a la història, però que acaben sent forçats i no acaben de lligar amb el ball de gèneres present o amb el to escollit.

La direcció de Sergi Belbel aposta per forçar també les actuacions, presentant uns personatges sobreactuats i que en ocasions no acaben d'encaixar amb la part profunda de la història, desdibuixant-la fins i tot. D'altra banda, moltes escenes s'allarguen innecessàriament i, juntament amb les diverses transicions que tallen del tot el ritme, fan que l'obra s'acabi fent llarga, sense que en realitat ho sigui. Tot i això, el ritme intern d'algunes escenes atrapa a l'espectador i es veu en elles l'experiència i el domini del director, tant a l'hora de marcar els tempos com en la direcció d'actors. Això fa que l'espectacle ens vagi entretenint, però llastimosament el conjunt no acaba de funcionar del tot, ja sigui per decisions de direcció o pel propi text. Això sí, l'escenografia que ocupa el gegantesc escenari del Condal resulta ser molt adequada, així com ho és el cartell de l'obra, molt ben treballat i encertat.

Penso que és la primera vegada que la meva valoració és tan baixa, però vist el que vaig veure no tinc cap més opció.

Em sap greu però l’he trobat avorrida, lenta i llarga. És cert que té moments puntualment graciosos, però en el seu conjunt no m’ha convençut gens.

La millor interpretació la de l’Anna Barrachina, la resta exagerada i poc creïble.

Exagerada en crits, cares de sorpresa i acudits poc afortunats.

Encara em faig creus del que he vist fer aquesta nit a l’Emma Vilarasau i en Carles Martínez, dos actorassos, que ens han deixat tantes vegades impactats davant d’interpretacions magnífiques, i papers d’un gran nivell interpretatiu, com en obres de H. Pinter. En Jordi Bosch desigual.

Un espectacle que de ben segur tindrà èxit de públic. Els que com jo hi anem pel repartiment i d’altres que estan més oberts a aquests tipus d’espectacles i que el què busquen és fer una sortida al teatre, passar-ho bé i riure.

Aplaudiments de cortesia.

Los vodevils o las comedias de boulevard  son un género que en Francia siempre ha gozado de muy buena salud, desde las piezas clásicas de Labiche o Feydeau hasta las más contemporáneas de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Desde hace años, el actor y autor Sébastien Thiéry también se ha incorporado a esta notable galería de autores de comedia, con la particularidad de que él une el vodevil clásico con la tradición del teatro del absurdo. La mezcla es peculiar, y no del gusto de todo el mundo, pero en su país es a menudo nominado y premiado en los prestigiosos premios Molière y, además, disfruta de un gran reconocimiento popular. En Barcelona, sin embargo, su carta de presentación será este Caiguts del cel, que aún no sabemos si le acabará haciendo buena o mala publicidad…

Lamentablemente, el montaje adaptado y dirigido por Sergi Belbel presenta muchas trabas. Para empezar, el tono que se ha dado a la pieza parece imitar al de otras muchas comedias populares que vemos en Barcelona, sin contar que al frente tiene dos actores capaces de creaciones infinitamente más sutiles. Por lo tanto, no es plato de buen gusto ver la impostación de Emma Vilarasau y Jordi Bosch, que con mucha menos energía también habrían sido capaces de clavar los chistes. La que sale más beneficiada, en cambio, es Anna Barrachina, que con su creación de la asistenta ucraniana consigue las escenas más exitosas del montaje. Por lo tanto, estamos ante una comedia de situación a la que, curiosamente, le faltan situaciones cómicas y le sobran unos cuántos minutos. Un espectáculo que a mi parecer no funciona… pero que seguramente tendrá un éxito de público más que notable.